Òbviament vam haver de canviar de
ruta, fent més kms i perdent més temps sota la calor infernal i l’ofec per la
falta d’aire.
Per dinar vam parar al boral de
la carretera i vam fer una truita a la francesa amb pa amb tomàquet per no
perdre temps, ja que anàvem molt justos de temps. A les 16h de la tarda ja
estàvem pujant d’altitud el que significava que ja ens aproximàvem a les faldes
del esperat volcà. L’alegria va acabar ben aviat quan una pudor ben forta i
familiar ens envoltava, acompanyat del fum que sortia dels frens.
El que ens
faltava. Les pronunciades pujades, baixades i corbes van fer que s’escalfessin els frens per deixar de
funcionar. La preocupació ens va envair una mica ja que estàvem en un
indret ben remot, sense pobles a la vora i amb una mica de desconfiança per la
seguretat. Vam parar i esperar a que es refredessin els frens a veure si podíem
continuar la marxa, ja que només ens faltaven uns 40 kms per arribar al primer
poble que també era on volíem fer nit. Passats uns minuts vam reprendre la
marxa en un intent d’optimisme. Els 40 kms es van fer molt llargs i lents, vam
utilitzar el fre de mà en varies ocasions i com a constant la reducció de
marxes per frenar el motor.
Amb l’últim raig de llum vam arribar al poble La Fortuna on sense perdre ni un segon ens vam dirigir al riu d’aigües calentes que neix del volcà fantasma
(poques vegades es veu degut a la boira que el protegeix). L’ambient era fred i
molt humit, mentre estàvem relaxant-nos a les aigües calentes ja van començar a
caure gotes per ja no parar. El riu és de lliure accés i està plegat de
turistes, però avui no importava. Després del accidentat trajecte ho
necessitàvem, i vam desfogar-nos fent-nos lliscar pels túnels que condueixen el
riu, la gent ens mirava com si ens faltés un cargol, i pensant-ho bé... potser
sí que ens falta! L’estem buscant... Per cert, va ser un dia realment diferent
com a celebració del nostre 7é
aniversari des del primer petó.
L’endemà entre gota i xàfec ens
vam llevar, només ens quedaven 20 kms per arribar al ja maleït "kite
spot", la distància que volteja al llac però no hi vam arribar fins a
última hora de la tarda ja que ens vam
aturar en un mecànic que ens vam trobar pel camí per a que revisés els frens.
La feina que va fer va ser simple, canviar el tub del líquid de frens que
estava a punt de trencar-se. Aquesta tasca no són totes les cures que necessita
el sistema de frens: el diagnòstic va ser que em de portar a rectificar els discos
de frens ja que estan molt malmesos de la sal marina i també canviar algunes
peces més i revisar les pastilles, però això ho haurem de fer en algun altre
indret més habitat, per dir-ho d’alguna manera...
“Kite spot” ‘Lago Arenal’
Per arribar-hi has de conduir per
no més de 5 kms per un camí de terra des de la carretera principal, ja que està situat a una mena de península que
entra al llac. Degut a les continuades pluges arribar-hi no va ser fàcil, tot el camí estava enfangat amb perill
de quedar-nos-hi atrapats. Quan per fi vam arribar, només quedaven 30 minuts
perquè tanquessin la paradeta sense possibilitat de que ens quedéssim a dormir
allà! Ostres... Així que vam haver de tornar per on havíem vingut, i conduir 20
kms més fins a trobar el següent poblet per passar la nit a un dels seus
carrers.
No era el que ens esperàvem
segons la seva fama de “Kitespot” de ‘classe
mundial’. Era un indret de
dimensions ben reduïdes fent perillós el llançament i abaixada dels estels.
A més la zona d’entrada i sortida de l’aigua el vent no arribava amb suficient
força fent-ho encara més perillós. Però tot i així, ja que ens havíem fotut una
bona pallissa per arribar fins allà ens vam acomiadar fins l’endemà.
Però... mai més hi vam tornar.
Tota la nit va estar plovent amb intensitat. Ens vam llevar al matí encara amb
l’aigua fent presència i entrat al interior de l’autocaravana, altre vegada
teníem goteres! Realment aquest està sent un dels problemes més recurrents de
la casa amb rodes. La nostra frase? “Aquesta casa és una ruïna!” però ens
l’estimem i molt. Tot i així, vam decidir esperar una mica a veure si la pluja
cedia. Esperar. Esperar. I esperar.
Finalment vam haver d’avortar la missió, i
abandonar el maleït llac. Com l’Òscar diu en el vídeo “A vegades es guanya i
altres vegades es perd”, òbviament és una manera d’expressar-se perquè pel sol
fet d’estar on estem i d’estar vivint el que estem vivint no podem haver
perdut.
“Kite spot” Playa Copal, Bahia Salinas.
“[...] i altres vegades es
guanya”. A la costa nord-oest de Costa Rica a la banda del Pacífic s’hi troba
la “Bahia Salinas” la qual està compartida
amb Nicaragua, delimitant ambdós països.
Per accedir a la platja has de
baixar per un camí d’uns 200 metres. Al inici del camí hi ha una escola de Kitesurf i la nostra autocaravana, on la vam
deixar aparcada ben arrambada a la paret del edifici de l’escola per poder
navegar per internet. Ens encanta quan la wi-fi no té contrasenya!
A mida que anàvem avançant a peu
pel camí que conduïa a la costa el vent ens anava dificultant el pas, un vent
fort i imponent, sent la primera vegada
que teníem unes condicions tant dures de vent i el que empitjora les coses,
el vent no era constant amb unes ràfegues molt irregulars. Les dimensions de
l’estel (kite) va a la inversa a la intensitat del vent, és a dir, quan més
vent necessites un estel més petit i més, quan la persona sigui més lleugera, i
a la inversa. Així que l’emoció va minvar, i més per la Cris, ja que l’estel
més petit que teníem era de 7 metres i els homes que estaven navegant anaven
amb una 6 o una 7 metres, mida justa per l’Òscar i gran per la Cris. El primer
dia l’Òscar tot entusiasmat va entrar a l’aigua mentre la Cris feia de
videocàmera, no va resultar una sessió
fàcil ja que havia de lluitar contra el vent per no deixar-se vèncer.
.jpg)
.jpg)
L’endemà, veient que el vent no minvava i que no estava
pronosticat fer-ho en varis dies, vam decidir entrar a navegar els dos junts i
anar a visitar una illa desèrtica, no sense una mica de temor per les
condicions del vent i per endinsar-nos tant a la mar, però... sempre estem
preparats per l’adrenalina, aquest sentiment que tant ens agrada i ens fa
sentir vius a la vegada!
.jpg)
La travessia va ser tota una
experiència, recordem que portem poc més de 3 mesos navegant des de que vam aprendre
a fer kitesurf a Colòmbia. L’anada va ser un xic més tranquil·la i divertida,
l’Òscar anava gravant amb la càmera i la Cris a davant, els dos rient però
concentrats de que no s'enredessin les línies dels estels i controlant la
navegada. Un cop a la illa vam poder gaudir de la intensitat del vent però amb
l’aigua plana, sense onades, característica que li dóna qualitat a la sessió.
Un cop ens vam cansar de fer el cabra per allà va torcar tornar... La tornada
no va ser tant divertida... El vent era més fort i la trajectòria que havíem de
navegar per tornar al mateix lloc d’on havíem sortit era complicada de
mantenir. En varies ocasions tot i no moure el kite (estel) el vent ens feia
córrer i inclús, ens aixecava de l’aigua...
I així vam passar gairebé una
setmana... Llevant-nos al matí esperant que el vent no bufés amb totes les
seves forces, esmorzar, navegar, dinar, escriure i editar els vídeos i fotos,
navegar, ordinador, sopar, pel·lícula i dormir.
Vam estar tranquils, ens
sentíem segurs al costat de l’escola i a més, cap al vespre teníem senyal
d’internet. Vam aprofitar aquests dies per agafar forces pel següent tram de
l’odissea per Amèrica: creuar els països més temuts d’Amèrica Central, dels
quals ens han explicat mil i una històries que millor no mencionar.
Gràcies per llegir-nos i fins a la propera, que
serà des de Nicaragua! Recorda... La vida en si mateixa ja és un viatge! A gaudir-la!
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.jpg)
+(1).JPG)
