EQUADOR: 40 anys fent taules de surf de fusta de balsa #15.2

2014-05-29

Aconseguim l’objectiu de fer un longboard de fusta de balsa originaria d’Equador, en aquesta entrada us ho expliquem i també, una mica més del shaper qui és una eminència en el món de les taules de surf de balsa. Abans de res us deixem amb el vídeo:

Link del vídeo: http://youtu.be/5nkvPJSW2J

El Gringo Andrés tal i com el poble de Playas l’anomena des de fa més 40 anys, és un californià fincat en aquest petit poble de pescadors des de principis dels anys 70. De ben jove va arribar aquí acompanyat de la seva taula de surf i per sorpresa seva es va trobar amb un petit poble el qual desconeixien el surf tot i que la seva costa hi bombegen 7 onades de gran qualitat durant la temporada seca d’Equador.


Enllaçant el que vam comentar a l’entrada anterior, no podíem deixar Equador sense aconseguir una taula de surf feta de fusta de balsa, originària d’Equador i molt coneguda per tothom relacionat amb l’aigua salada, ja sigui pescador o surfista. Seguint el consell d’un surfista a Puerto Engabao, no podíem deixar la zona sense anar a visitar el Gringo Andrés. D’ell poca cosa en sabíem, només les poques dades que ens havien donat; que vivia a Playas, era Californià i que, tothom que vol aprendre l’art de la fusta de balsa truca a la seva porta.

 

Canviant els plans de continuar conduint cap al nord, vam retrocedir poques desenes de quilometres sense cap indicació més que el nom del shaper. Just entrar al poble de Playas vam preguntar pel Gringo Andrés i al cap de pocs tombs pels seus carrers mal asfaltats ja estàvem davant de la seva vella porta metàl·lica. Hi vam trucar, varies vegades i cada una d’elles amb més convicció. Un noi ens va fer passar mentre ens deia que estaven dinant, el vam reconèixer ja que era una local de la platja on havíem estat surfejant feia poques hores (Puerto Engabao).


Ens va conduir a la cuina on hi havia el famós Gringo Andrés, qui ens va convidar a dinar amb el seu accent marcat i característic dels americans. Ens va allargar un plat amb les seves bastes mans. No ens podíem creure el que estàvem veient. Estàvem contemplant la persona més autèntica i singular que havíem vist mai. Els seus escassos cabells blancs que contrastaven amb el blau intens de la seva mirada delataven els seus més de 60 anys, tot i que ben portats físicament, com a bon amant del surf.


Entre calada i calada de la seva històrica pipa de fumar ens va fer quatre pinzellades del seu treball i de seguida ens va oferir una longboard 9’6 per a que el provessin i sentíssim les sensacions de surfejar un longboard de balsa i així ajudar-nos a prendre la decisió de quin tipus de taula volíem i si ens agradava el seu treball.

Ens van servir les lliçons del ‘Tetris’ per entrar la taula de 3 metres de llarg al interior de l’autocaravana. 15 minuts després ja estàvem començant una de les sessions més old school (vella escola) que recordem. I 2 hores més tard ja li estàvem encarregant la propera adquisició; un longboard de balsa de 9’2 peus fet a mà a la població que va ser surfejada per primera vegada en tot Equador.


La vida del Gringo Andrés.
Quan vam tenir més confiança ens va explicar una mica més de la seva vida, i sempre ho feia amb una cervesa a la mà. A cada frase que pronunciava hi havia una paraula o altra que no enteníem, la gerga local més el seu accent de gringo ho dificultava.


Resulta que ja fa més de 40 anys que va arribar. Va començar a viatjar de ben jove, no tenia ni 20 anys i a finals dels anys 60. Un dels seus viatges en busca d’onades el va portar a Equador des de Califòrnia en autobús. De seguida va veure el potencial de surf de l’indret i ja s’hi va establir començant a treballar la fusta de balsa per fer taules de surf.

Ens comentava que la primera vegada que va anar a surfejar, un nen equatorià li va preguntar al seu amic: Que és aquesta cosa que porta aquest gringo sota el braç? I l’altre nen li va contestar: És un “corre-tumbos”. Resulta que a Equador anomenen ‘tumbos’ a les onades i ‘córrer’ a surfejar l’onada, d’aquí que els locals donessin el nom de ‘corre-tumbos’ a les desconegudes taules de surf que mai abans n’havien vist cap.


A l’Andrés li agraden les cerveses i no li agrada gens que li preguntin i encara menys, que li diguin què ha de fer. Si ja ens coneixeu, ens creureu si us diem que va ser un gran problema per nosaltres la personalitat del Andrés, ja que sense preguntar és més difícil aprendre, i aprendre és el nostre tarannà. Un dels primers dies, quan encara no havíem vist el costat obscur de l’Andrés, li vam preguntar sobre els forats que tenia la fusta provocats per les termites que se l’havien menjat. La seva resposta directe i senzilla va ser: ‘Si no voleu la taula, us retorno els diners’. Així, tal qual. Amb la boca oberta i amb un cert ressentiment per una resposta tant brusca i fora de lloc, li vam explicar que li preguntàvem per aprendre com s’arregla, no per qüestionar la qualitat de la fusta. La seva segona resposta va ser: ‘Si no voleu la taula, us retorno els diners’.

Però no totes les seves paraules eren desmesurades, en la majoria dels casos tenia tota la raó en tot el que deia, i ho feia directament sense pèls a la llengua. Al vídeo d’aquesta entrada ho podeu comprovar com l’home és directe però amb tota la certesa: [...] Tu no t’has de creure res, ni el que jo et digui. Tu el que tens que... és... PROVAR.

La casa social del poble
La casa del Gringo Andrés és coneguda per tot habitant de Playas que porti anys al poble i coneix a la seva gent. Podríem dir que el poble de Playas i el Gringo Andrés han crescut junts i un s’ha alimentat de l’altre.



El terreny de la seva propietat és gran i tapiat per la vegetació que creix sense cap tipus de control des de fa anys, segurament més de 40. A la part de darrera hi té el seu petit i rudimentari taller per laminar i glacejar. Al costat hi ha una cabanya on hi viu un francès que treballa a Guayaquil (és una ciutat propera i ben moderna).



La casa en si es troba just al entrar a la propietat. A la part coberta de la planta baixa hi guarda les taules de surf: fetes, per fer, per reparar, prehistòriques... I a la part oberta és l’altre part del seu taller, aquí hi s’apeixa les taules i talla les fustes.



La planta superior de la casa és de lliure accés per qui vulgui, la porta d’entrada mai està tancada, la única porta que el pany està tancat és l’habitació de l’Andrés. La resta (cuina, menjador, bany, terrassa) és de tothom, joves i grans, locals i estrangers, gossos i gats. En altres paraules, és com una seu social patrocinada pel seu propietari.




Per nosaltres és la persona més peculiar i singular que hem conegut mai. Fins ara havíem conegut molta gent que imita aquest tipus de pensament i vida però mai, algú tant autèntic i anàrquic.

De 15 dies a gairebé un mes.
Com és comú en tots els qui fan taules de surf (shapers) no saben exactament el significat de ‘Data d’entrega’. Els dies anaven passant i nosaltres veiem que la taula no avançava, només li quedava l’última etapa, laminar la taula, però el dia de posar-s’hi mai arribava, però el que si que arribava eren les caixes cervesa.

Així que un bon dia vam decidir preguntar-li, repetim, només preguntar-li a l’Andrés quants dies quedaven per acabar la taula, ja que necessitàvem una mica de informació per planificar-nos si ja podíem arrencar i tornar a viatjar l’endemà o en dos setmanes. Ja sabíem que la seva resposta no seria molt agradable però tampoc ens pensàvem que s’enfadaria com ho va fer.  Segurament mai ningú havia gosat preguntar-li amablement quants dies de feina preveia. Es va enfadar però abans d’acabar-se la cervesa ja estava treballant.

Passats tres dies ja teníem el nostre autèntic longboard BalsaFlite 9’2 de fusta de balsa noseriding. L’entrega es va fer de bon rollo però amb certa distància, ja que les distancies curtes i el contacte amb un altre ésser humà són enemics del Gringo Andrés. La primera parada després de carregar el nou tripulant a l’autocaravana, va ser a casa d’un ferrer per soldar unes cadenes al suport que vam fer pels longboards a Argentina, amb la finalitat d’evitar un possible robatori. Com sempre diem, si ho volen robar d’una manera o altra ho robaran, però com a mínim ho posarem difícil.





, ,