Després de Panamà toca... Costa
Rica! Aquell país que tothom hi vol posar els peus encara que en sàpiga ben
poca cosa. Es defineix com un país verd, net, tranquil i molt més segur que els
seus països veïns, així com el més ric de Centroamerica. Una altra característica
és que està plegat de nord-americans, i precisament aquesta gran població
"gringa" és el que a nosaltres no ens feia especial il·lusió, clar
que la contrapartida és que les condicions de les carreteres dia rere dia
milloren exponencialment i la seguretat ja és una realitat.
Publicitat:
Pavones
Per encetar aquest nou país (9è país
de la volta per Amèrica i 19è dels 5 anys que portem de nòmades) vam decidir
anar a Pavones, un poble incomunicat
durant l’època de pluges i només visitat pels surfistes en busca d’una onada de
qualitat envoltada de naturalesa i per poc temps, encara es pot viure
l’essència “tica” (adjectiu d’una persona costa-riquenya, tica o tico). Una
vegada més hem d’aclarir que diem ‘per poc temps’ ja que els terrenys de la
costa ja han estat adquirits per uns inversors nord-americans i les
construccions ja estan començant. Òbviament, marcarà un abans i un després, els
"gringos" substituiran els autòctons tant en població com en les
costums. Però bé, nosaltres contents d’haver arribat ara, quan encara els nord-americans
no superen als locals.
Arribar a Pavones va ser lent i llarg
però menys que fa 2 anys enrere quan encara no existia el pont que creua un riu
i s’havia d’agafar una barcassa, a més tota la carretera des de l’autopista no
estava asfaltada, ara només falta per asfaltar l’últim tram. Però l’indret
realment val la pena. Sembla que estiguis a la banda del Carib, no del pacífic.
Els primers dies vam dormir a
l’altre banda del riu, llavors vam descobrir que a l’altre banda hi havia com
un càmping públic que era gratis i teníem aigua, a més d’una petita rampa
súper rudimentària per fer skate (monopatí), la qual la Cris no va tardar en
provar, i també, un camp de futbol. Aquí hi vam passar uns dies més.
L’onada té fama de ser una de les
esquerres més llargues del món sempre que les condicions del mar siguin les
idònies. L’onada més llarga del món ja hi vam ser, és l’onada de Chicama a Puerto Malabrigo, Perú. Ara no era temporada d’onades per això no
empalmaven les seccions, però tot hi així es feien diverses onades (més cap al
point per taula curta i més al final per longboard) i l'altura ja era
considerable, diuen que quan és temporada les onades són molt grans, ja només
per surfistes molt experts.
Punta Banco
És una petita població, encara
més, a 5 kms al est, no té pèrdua perquè és a on s’acaba la carretera. Va resultar
ser el doble d’autèntic que Pavones, realment
eren 4 cases però també amb un bon camp de futbol ben gran i per descomptat, la
seva església ben conservada. Quan a Pavones no hi ha onades, aquí si que n’hi
ha. És una combinació perfecte. Vam trobar un campament base que segurament mai
oblidarem; just davant de la platja, al costat d’un riu d’aigües fredes i
transparents, envoltats de palmeres i vegetació. Estàvem completament sols. La
rutina era la de sempre, quan la marea era la correcte anàvem a fer surf, i la
resta del dia, escrivint, editant i gaudint de l’harmonia que ens ofereix la
mare terra. Així de relaxats estàvem:
.jpg)
Sense més, us deixem el curt on
us ho expliquem tant bé com podem:
I per acabar amb aquesta entrada,
unes fotos del indret i les màgiques postes de sol que vam viure:
.jpg)
%2B(1280x742).jpg)
.jpg)
.jpg)
[Perquè la vida en si ja és un viatge]
