COSTA RICA: El paradís del surf té nom i és Nosara (playa Guiones) #19.3

Nosara, o més concretament Playa Guiones és sinònim de Gringolàndia. Els estrangers han format aquesta petita aldea a la costa on els autòctons s’han esvaït deixant-los els negocis i restaurants a les seves mans, els quals gestionen amb un aire del tipus nord-americà o europeu, que ve a ser el mateix. Si saps parlar l’espanyol no et facis il·lusions perquè pràcticament aquí no serveix de res, la llengua oficial del indret és l’americà i si no entens l’accent dels nord-americans, et miren amb cara estranya com si no estiguéssim a un país d’Amèrica Llatina, Costa Rica. Però... la veritat és que malgrat tot això, és molt fàcil enamorar-te d’aquesta petita comunitat i encara més si ets surfista, ja que tens a l’abast un equilibri quasi perfecte entre onades de qualitat i hàbits saludables (que tant selectiu esdevé quan estàs viatjant...) com menjar orgànic, cura del medi ambient, reciclatge o la pràctica del ioga i els seus derivats. Quan el sol vol donar per finalitzada la jornada, la gent es personifica a la sorra mostrant les seves habilitats mentre l’acomiaden; ioga, tai chi, dansa, esgrima... i inclús l’hàbit més típic com és córrer per la sorra o, beure un pac de 6 cerveses.

Publicitat:

Els nostres dies...

Van passar ràpid però exprimint-ne cada un d’ells. Per més d’hora que ens llevéssim, no teníem la sensació que disposàvem de més hores de llum per gaudir d’ell. El ritual era l’habitual que vivim a cada indret, amb la diferència que no dormíem a davant de la platja a canvi d’estar molt ben instal·lats al terreny  de la Viti i el George (amics que vam fer a Punta del Diablo, Uruguai, just al iniciar la present aventura per Amèrica ara ja farà gairebé un any i mig).

Ells viuen temporalment a la casa rosada mentre es construeixen la seva pròpia casa ja que la Viti està embarassada i han escollit aquest indret i país per fer-hi arrels. Al costat és on ens instal·lem nosaltres, sempre buscant l’ombra dels pocs arbres que hi ha, ja que les hores centrals del dia a dins de la nostra casa ambulant és un forn, per sort, ens podem refrescar a la dutxa de la piscina abandonada que tenim just a 20 metres o al porxo de la casa dels uruguaians, on tant amablement ens han deixat utilitzar les seves facilitats com la cuina, el sofà, la rentadora i el que més necessitem, la connexió a internet.

La idea era passar una setmana com a molt, però les onades, la seguretat del indret, el confort del nou campament base i sobretot, la hospitalitat i amabilitat de la parella d’Uruguai, va fer que els dies passessin fins a completar una trentena. Vam arribar a sentir-nos part de la comunitat; anant a dinar al mateix lloc (els dies que ens ho mereixíem), comprant el coco al mateix lleidatà cada dia (sí, sí, un català que ja fa 2 anys que s’hi ha quedat atrapat), fent l’excursió pels dolentíssims camins de terra per arribar al poble real de Nosara per fer la compra al supermercat com els autòctons (on hi venien cervesa Estrella i Vichy Catalan), comprant la fruita i verdura al camió que aparcava a la porta de casa, saludant a la mateixa gent mentre fèiem el camí per arribar a la platja... També vam poder celebrar l’aniversari del George qui va cuinar unes pizzes que estaven delicioses! Ah! I fins i tot vam visitar el rudimentari Centre d’Atenció Primària de Salut per controlar una picada d’una suposada aranya al peu de l’Òscar que es va infectar i no s’acabava de curar mai.

Encerteu qui és el 'gringo' i qui és el lleidetà?

Si anàvem a dinar a fora, normalment ho fèiem a un dels pocs locals regentats per 3 senyores costa-riquenyes, per no dir l’únic, on l’àpat principal era un casado. El casado és un plat típic del país que té arròs, fesols, amanida i la ració de proteïna de rigor, que podia ser peix, carn o una combinació de vegetals pels vegetarians; els quals en aquesta població (és la primera que hem trobat) no se sentien exclosos a l’hora de menjar, al contrari, se sentien ben cuidats i especials.

La platja i les seves onades.

La platja és una badia on hi ha diferents points, trencant onades de dretes i d’esquerres. Passades poques hores des de l’alba el vent comença a bufar, alguns dies més fort que d’altres, i alguns ho fa en una direcció i d’altres en l’oposada. Quan bufa un offshore no molt potent, el paradís té nom, i és Playa Guiones. La constància és una característica molt important d’aquest surf spot, ja que no hi va haver ni un dia, que no hi hagués un bany. I sempre a la tarda, t’espera un bon bany mentre minva el vent i va caient el sol darrera l’aigua pintant capritxosament el cel de colors groguencs, rosats i blaus. Val més que ho veieu amb els vostres propis ulls i jutgeu lliurament amb el vídeo que us hem editat, com sempre, amb molta il·lusió i estima:

Nota: Expliquem en més detall aquesta platja i les seves onades al post “Surf Spot: Nosara, Costa Rica”.

Una mica més dels uruguaians.

La Viti continua un negoci familiar d’Uruguai i a més, té tres cabanes ecològiques i ben maques per llogar a Punta del Diablo que per sort, la major part de totes les gestions les fot fer remotament des de Nosara, o, des d’on decideixi. Ella es caracteritza per cuidar-se molt, tant físicament com nutritivament, és una amant del ioga, pilates i bàsicament, tots els seus derivats. L’altra passió seva i motiu pel que ha decidit arrelar-se a Nosara, és que també és una enamorada del surf, tant, que estant al seu cinquè mes d’embaràs continua cavalcant les onades amb un somriure permanent al rostre.

El George es nascut a Punta del Diablo, poca gent pot presumir de ser autòcton del indret. I ell a que es dedica? Doncs s’ha dedicat al surf professionalment fins fa poc que ha decidit deixar de competir per començar a gaudir veritablement d’aquest esport i passió, segons ens va confessar. Un dia ens va portar de surfari a una platja veïna, Ostional, on ens va oferir una sessió de surf que ens va deixar boca oberts. Enregistràvem embadalits les seves maniobres i destreses sobre aquelles impressionants onades.

El skatepark

Us fotrem una mica de rollo per explicar-vos els antecedents de la nova joguina resident de l’autocaravana. Són importants? No, però si vols llegir una mica més amb molt de gust t’ho explicarem. Quan la Cris tenia 15 anys va començar a patinar amb skate (monopatí) tot i ser poc comú en aquells anys i menys per una noia. Encara no era de moda anar amb pantalons amples i menys aquest look de ‘surfer’ que avui en dia és tant habitual i ‘guay’, però ella, sempre atreta per tot el que fos relacionat amb lliscar, s’hi va aficionar. Per mala sort la seva època de skater no li va durar més d’un any degut a un accident de moto en què es va trencar el fèmur, provocant-li molèsties permanents al tornar a patinar. Desafortunadament va passar a formar part del passat però sempre li va quedar aquella nostàlgia per tornar a patinar.

Doncs des de que va començar la seva vida nòmada, ara ja fa quasi 5 anys, que cada vegada tenia més clar que volia tornar a pujar sobre un skate fins que finalment la nostàlgia s’ha convertit en realitat. Durant la breu visita que vam fer a Barcelona per nadal fa un parell de mesos, el seu cosí li va regalar el skate que havia sigut de la Cris ara fa 16 anys! i així ajudar-la a materialitzar aquesta fita personal.

Surf i Skate van agafats de la mà des dels seus inicis, així que és molt probable que trobis un skatepark prop d’un surf spot conegut, i aquesta vegada, no seria una excepció. Feia just un any que havien inaugurat aquest recinte, amb molt bon gust, dissenyat per simular les maniobres del surf però sobre una taula més petita i amb quatre rodes.

Així que ja us podeu imaginar a la Cris amb el seu vell i estimat skate, altre vegada patinant amb l’emoció de quan tenia 15 anys però amb 16 anys més a sobre. Les caigudes no van esborrar el somriure de la seva cara mentre intentava recordar i tenir les sensacions un dia ja experimentades però oblidades... Gràcies Àlex! Va per tu ;)

Salut i recorda... La vida mateixa ja és un viatge, gaudeix-la!