Una de les últimes entrades d’aquest primer any de viatge arreu del món.
Perduts en alguna part de les terres primitives de Lombok vam trobar una onada impressionant prop d’un poblat típic Sasak. Gent bastant aborigen que sobreviuen amb el just i necessari, sense llum ni aigua corrent.
Després de l’aventura de dos mesos a Sri Lanka, la qual vam passar molt ben acompanyats però potser massa després d’haber estat gairebé 10 mesos bastant autistes i sense la companyia de grans masses, ara necessitàvem una mica de relax, de tornar a estar sols, sense grans luxes. Només el mar, la natura i nosaltres.
Un cop aterrats a Bali de nou i una moto llogada, vam tornar a agafar el ferry cap a Lombok. Aquest cop el nostre company de viatge és el Niko, el Finlandès que vam conèixer a Arugam Bay i que estarà a Bali els propers 4 mesos per acabar els seus estudis... El Niko té 23 anys i és un snowboarder reconegut al seu país i esponsoritzat, a part d’això i que és més blanc que la llet com tots els del seu país, és un tio de puta mare!
Com hem comentat l’idea de tornar a Lombok era passar els nostres últims dies per terres desèrtiques només surfejant i convivint amb els locals. Finalment vam trobar el nostre Secret Spot, però amics nostres per respecte a la onada i als locals no direm la localització ni el nom exacte. Després de conduir durant hores per les precàries carreteres de Lombok vam arribar a un poblat perdut en mig de la àrida terra Sasak. Aquí hi viu una comunitat de no més de 50 persones a la vora dels penya-segats de l’oceà Índic.
Un cop vist l’indret a on suposàvem que trencaria l’esperada onada amb el swell que estava a punt d’arribar, vam anar al poblat a trobar quelcom per dormir. Per sort una família va construir 4 cabanes les quals estaven en un estat bastant deplorable ja que feia temps que ningú hi dormia allà, sense electricitat ni aigua. Un cop acordat el preu amb la família es van posar a treballar netejant les cabanes, arreglant els panys de les portes, col·locant els llits i portant un cubell d’aigua que ens serviria pel vàter i la dutxa.
Un cop acabades les tasques i col•locada la hamaca que hem comprat recentment, el lloc semblava molt més acollidor i servia perfectament per passar-hi una temporada. El tema aigua ens van dir que ens portarien un gran cubell amb aigua més neta, però els dies passaven i el cubell no arribava, i finalment, no va arribar. Els menjars els feia la família ja que no hi havia cap tipus de Warung, lloc per menjar. El primer dia ens van fer menjar per esmorzar, dinar i sopar el mateix, arròs fregit amb verdures i pollastre, però els vam convèncer per fer d’altres àpats com creps de plàtans per esmorzar i un dia vam aconseguir que fessin un sandwich després d’explicar-lis com fer-ho, i per no modificar massa la seva tradició la gran majoria de dies cuinaven el típic Nasi o Mie Goreng, arròs o noodles fregits amb verdures.
Així doncs un cop instal•lats la nostra rutina era surfejar pel matí, menjar, dormir, tornar a surfejar per la tarda, menjar i dormir. Quan la marea no ens coincidia, passejàvem per la platja ens busca de tresors, petxines, caracoles, estrelles de mar... la veritat que el lloc és increïble i està ple de vida marina i animal. Molts cops al cap vespre el micos ens esperaven a la platja per veure la posta de sol, també els dracs d’un metre d’allargada que habiten aquestes terres poc poblades i autèntiques. Vam passar gairebé dos setmanes amb aquesta rutina, sense internet i gaudint de la natura, la vida local i el surf. Ah! i cada nit fent la partida de rigor del Backgammon, construit manualment i l'Òscar va fer una molt bona feina amb els daus. Autèntic!
The wave
L’onada necessita un swell moderat per començar a funcionar, i un gran swell per funcionar bé, uns 3 metres van perfectes a l’outside.
Trencava com una cremallera i cap a les dues bandes. La dreta funcionava en marea mitja-baixa, es formava una onada rapida, poc profunda, curta i tubular. L’esquerra era a l’inversa, necessitava mitja-alta marea, més profunda, llarga i més dòcil.
Per arribar a l’onada en marea alta hi havia una bona remada, així que sempre intentaven caminar vora el penya-segat per remar menys, encara que a vegades es feia complicat amb la taula i l’accidentat camí.
De tant en tant ens colàvem a una casa construïda a sobre el penya segat des d’on podíem contemplar l’onada i fer les fotos que us mostrem. Com que feia calor aprofitàvem per fer una capbusadeta a la piscineta d’estranquis... shhh...
En vam quedar bastant enamorats d’aquest indret, tant pel surf com per la vida pausada i autèntica que es respira. Però el swell es va acabar i vam decidir continuar la marxa... També ens tocava renovar el visat, així que amb molta pena ens vam acomiadar de la família i vam carregar les motos. Altre cop a la carretera, direcció Mataram per fer els tràmits del visat i continuar cap... a les Gili per tercera vegada! I com sempre per acabar, les mítiques fotos de la posta de sol...
Família aquest viatge ja s’esta acabant, sembla mentida que ja hagi passat gairebé un any, ja ho diuen; Quan estàs a gust, el temps passa volant! I volant arribarem en menys d’una setmana a terres catalanes, que la veritat, és que ja tenim ganes de família i amics!
T'ha agradat l'entrada, fes una donació per poder continuar amb LanostraVolta.
