Kia Ora companys,
La direcció era tot recta, fins que la carretera arribes a un platja anomenada Porpoise Bay, on habiten diferents especies marines.
Com sabem que amb la posta de sol els pingüins tronen de pescar per alimentar els seus petits, vam anar directes a Curio Bay, on hi viuen els Yellow-eye Penguins, una altre espècie, una mica més gran de la que vam veure a Philip Island (Blue Penguins). Reben aquest nom ja que de ull a ull es fa una franja de color groc.
Curio Bay ens va sorprendre gratament al veure que podies accedir a la bahia sense pagar ni ser vigilat. Simplement hi havia una passarel•la amb tot de cartells informatius sobre la vida d’aquests animalets.
A mes a més aquesta bahia també és caracteritzada per tenir un dels pocs boscos petrificats del món. Es veu que fa més de 170 milions d’anys hi va haver-hi una erupció d’un volcà i seguidament unes pluges molt fortes que van arrossegar les cendres, sediments i troncs muntanya avall. Al arribar a la bahia, el bosc va quedar destrossat i a l’hora petrificat per la lava del volcà i tots els sediments. Avui en dia encara és pot apreciar els troncs caiguts i les bases dels arbres en forma de pedra.
Com podeu imaginar, vam passar la resta dels dies meravellats amb la presencia de tanta fauna a l’aigua. Fent surf amb dofins i foques, amb aquestes últimes la Cristina va tenir una experiència inoblidable ja que és va quedar sola a l’aigua fins última hora de la tarda i va ser quan dues foques amb moltes ganes de jugar, li van fer companyia. Mentre esperava una onada les foques jugaven capritxosament sota la taula traient el cap de l’aigua i recolzant-lo sobre la taula de surf mentre la miraven fixament amb els seus rodons ulls negres.
Ja que no es cansaven de jugar, la Cristina va sortir de l’aigua per respirar tranquil•la ja que tot i tenir cara simpàtica, feien respecte. Al tornar a entrar a l’aigua va venir una família de dofins que també van estar jugant amb les onades i al cap de poc minuts... ja tornava a tenir les foques fent companyia.
Al final no vam pagar cap dia per l’estada ja que la furgo no es veia des de la carretera principal del càmping i les dutxes que funcionaven amb una moneda de dos dòlars, les fèiem anar amb una moneda de 20 cèntims d’euro. Jijijijiji!!!
Vam abandonar aquell indret màgic i vam continuar la ruta per la costa sud endinsant-nos cap a l’interior fins arribar a Te Anau on bàsicament hi ha gran llac que recull l’aigua dels grans Fiords que regnen aquesta part sud-oest de l’illa. Com podeu veure el paisatge fa un canvi impressionant i és que aquí pics de més de 3000 metres d’alçada i platges, s’uneixen per formar un dels paratges més bonics de NZ.
Bé companys, records a tots i fins a la propera entrada! Esperem que sigui abans de cagar el tió!
Una abraçada.
-->
La direcció era tot recta, fins que la carretera arribes a un platja anomenada Porpoise Bay, on habiten diferents especies marines.
Desprès de quilometres i quilometres vam arribar a la part sud de l’illa sud de New Zealand. La ruta és tranqui-la entre petits boscos i gairebé cap poble. Una carretera serpenteja la costa abrupta i desèrtica. El nostre objectiu de la part sud de l’illa era passar uns dies a Porpoise Bay i Curio Bay perquè és un dels pocs llocs del món on hi habiten diferents especies marines compartint territori i sense molestar-se.
Porpoise Bay és una petita bahia arrecerada de mar obert on, els dofins més petits del mon anomenats Hectors, foques, lleons marins i pingüins, hi juguen amb les seves petites cries.
Just arribar vam trobar un càmping solitari, davant de la bahia, on podies acampar on volguessis prèvia passada per les oficines per avisar i pagar. Ja que era tard, vam obviar el pas de notificar la nostre presencia ens vam instal•lar en una de les múltiples parcel•les que hi havia. Ens vam connectar a l’electricitat i vam muntar el 'xiringuito' de la furgo.
Porpoise Bay és una petita bahia arrecerada de mar obert on, els dofins més petits del mon anomenats Hectors, foques, lleons marins i pingüins, hi juguen amb les seves petites cries.
Just arribar vam trobar un càmping solitari, davant de la bahia, on podies acampar on volguessis prèvia passada per les oficines per avisar i pagar. Ja que era tard, vam obviar el pas de notificar la nostre presencia ens vam instal•lar en una de les múltiples parcel•les que hi havia. Ens vam connectar a l’electricitat i vam muntar el 'xiringuito' de la furgo.
Com sabem que amb la posta de sol els pingüins tronen de pescar per alimentar els seus petits, vam anar directes a Curio Bay, on hi viuen els Yellow-eye Penguins, una altre espècie, una mica més gran de la que vam veure a Philip Island (Blue Penguins). Reben aquest nom ja que de ull a ull es fa una franja de color groc.
Curio Bay ens va sorprendre gratament al veure que podies accedir a la bahia sense pagar ni ser vigilat. Simplement hi havia una passarel•la amb tot de cartells informatius sobre la vida d’aquests animalets.
A mes a més aquesta bahia també és caracteritzada per tenir un dels pocs boscos petrificats del món. Es veu que fa més de 170 milions d’anys hi va haver-hi una erupció d’un volcà i seguidament unes pluges molt fortes que van arrossegar les cendres, sediments i troncs muntanya avall. Al arribar a la bahia, el bosc va quedar destrossat i a l’hora petrificat per la lava del volcà i tots els sediments. Avui en dia encara és pot apreciar els troncs caiguts i les bases dels arbres en forma de pedra.
Com podeu imaginar, vam passar la resta dels dies meravellats amb la presencia de tanta fauna a l’aigua. Fent surf amb dofins i foques, amb aquestes últimes la Cristina va tenir una experiència inoblidable ja que és va quedar sola a l’aigua fins última hora de la tarda i va ser quan dues foques amb moltes ganes de jugar, li van fer companyia. Mentre esperava una onada les foques jugaven capritxosament sota la taula traient el cap de l’aigua i recolzant-lo sobre la taula de surf mentre la miraven fixament amb els seus rodons ulls negres.
Ja que no es cansaven de jugar, la Cristina va sortir de l’aigua per respirar tranquil•la ja que tot i tenir cara simpàtica, feien respecte. Al tornar a entrar a l’aigua va venir una família de dofins que també van estar jugant amb les onades i al cap de poc minuts... ja tornava a tenir les foques fent companyia.
Al final no vam pagar cap dia per l’estada ja que la furgo no es veia des de la carretera principal del càmping i les dutxes que funcionaven amb una moneda de dos dòlars, les fèiem anar amb una moneda de 20 cèntims d’euro. Jijijijiji!!!
Vam abandonar aquell indret màgic i vam continuar la ruta per la costa sud endinsant-nos cap a l’interior fins arribar a Te Anau on bàsicament hi ha gran llac que recull l’aigua dels grans Fiords que regnen aquesta part sud-oest de l’illa. Com podeu veure el paisatge fa un canvi impressionant i és que aquí pics de més de 3000 metres d’alçada i platges, s’uneixen per formar un dels paratges més bonics de NZ.
Bé companys, records a tots i fins a la propera entrada! Esperem que sigui abans de cagar el tió!
Una abraçada.
