Després de 80 dies recorrent les carreteres xilenes entre deserts, volcans, bells paisatges i moltes onades fredes entrem a un nou país per quarta vegada en aquest viatge, però aquesta vegada amb una petita variació, serem 3 persones a creuar la frontera ja que el Niko (el nostre amic finés) encara viu amb nosaltres a La Simpi (casa rodante, autocaravana, motorhome...). Com sempre, abans d'explicar-vos les historietes acompanyades de fotos, us mostrem un resum en format de vídeo que hem editat amb tant de gust per vosaltres, com cada setmana ;)
L'entrada a Perú es fa lenta però no ens podem queixar... Just entrar a la Duana entre Arica i Tacna ,vam veure com revisaven un cotxe d'un xilè de d'alt a baix, fent-li treure tots els trastos de l'interior del vehicle... I ja us podeu imaginar... ens ho fan a nosaltres i ja poden muntar la carpa que va per llarg! Kayak, esquís, snowbards, paddle, longboards, shortboards, raquetes de neu... més la nostra casa!
Però per sort ens va tocar un gandul que no va voler revisar res a excepció de posar-se pesat amb les dues bicicletes que portem al cul de La Simpi. El senyor ens volia fer pagar un dipòsit de 15 dòlars per bicicleta, quantitat que al sortir del país ens havien de tornar per assegurar-se de que no les vendríem dins el país. Claro, claro... L'Òscar que li va tocar fer els tràmits sol, es va posar dur que no pensava pagar aquesta quantitat fins que com a bon català, ho va aconseguir.
Vam fer els primers kms mirant a ambdós costats de la carretera buscant quelcom que s'assemblés a un restaurant. No es va fer d'esperar molt i vam parar davant unes xaboles fetes de fusta a on dos senyores ens van servir el primer menú peruà. Encara no érem conscients de com canviarien els nostres costums alimentaris els 'menús peruans' amb un preu de 3 a 8 Nuevos Soles, és a dir, de menys de 1€ a 2€.
Els menús inclouen un entrant que acostuma ser una sopa de pollastre o peix, un segon i un refresc. El 'segon' generalment és un plat abundant d'arròs amb 'lomo saltado', 'pollo frito', 'pescado frito'... hi ha una gran varietat. I el 'refresco' és una beguda preparada per ells mateixos a base d'aigua bullida amb blat de moro, llimona, llinosa, ordi, pinya, mandarina... tot ben fresc!
Van passar uns dies fins que el nostre estomac es va familiaritzar amb la cuina peruana i menjar a fora tant sovint, ja que en tot el viatge hem cuinat a l'autocaravana quasi sempre i quasi no hem patit per diarrees, menys ara.
Amb l'estomac ple vam fer una breu parada tècnica a una benzinera, aquí li diuen 'grifo', a la primera 'ciutat' del sud del Perú 'Tacna' per omplir els dipòsits d'aigua i gasoil per continuar la ruta cap a la costa que encara ens quedava una mica de camí. Amb l'últim raig de llum vam arribar altra vegada a la costa però aquesta vegada peruana enlloc de xilena, concretament a Boca del Río.
L'endemà al matí vam esmorzar els cereals de rigor i vam conduir per la Panamericana, la carretera que voreja la costa pacífica en direcció nord i amb una única destinació, que encara no la sabíem però la sabríem al trobar l'indret que tots buscàvem; una onada solitària en una bonica cala per acampar un quants dies. Després d'una hora conduint ho vam trobar: Onada, platja i tranquil·litat.
Aquí vam passar les primeres nits a la costa peruana, però sempre amb l'aplicació 'Tsunami Alert' encesa, ja que al nord de Xile hi havia varis terratrèmols al dia i la zona estava molt inestable... Ens va caure molt bé a tots trobar aquest indret tranquil per carregar les piles d'energia i surfing.
Durant aquella setmana la rutina era conduir alguns kms fins que trobàvem alguna cala accessible per acampar un parell de dies i continuar. Pràcticament a totes les cales les úniques persones que hi arribaven eren pescadors, així que com us podeu imaginar, de marisc no va faltar! Al vídeo podeu veure la classe magistral de l'Òscar ensenyant-nos com preparar i cuinar crancs.
A 'Ite' vam fer una parada tècnica per omplir el rebost i a la mateixa tenda vam conèixer una noia, la Katty molt simpàtica ella, que ens va acompanyar fins a una estació de servei, 'grifo', a on podéssim reomplir els dipòsits d'aigua. Al final vam compartir una bona estona amb ella entre fotos i riures. Gràcies a ella no ens vam perdre el sol caient per darrera dels aiguamolls 'Humedales' de la zona.
.jpg)
Però... tota llibertat s'acaba (temporalment) i a la gran ciutat de 'Ilo' vam haver d'entrar per estacionar-nos uns dies, que al final van ser molts més dies dels esperats! Quan viatges es van acumulant coses que has de fer i que generalment no pots dur a terme als pobles petits fins que arribes a una ciutat o simplement, un poble més gran. Llavors fas una llista on hi apuntes totes aquestes tasques amb la missió d'aconseguir tatxar-les totes ja que no saps quan temps passarà fins que les puguis tornar a tatxar. A vegades la tasca més simple, com trobar uns segells per enviar unes postals, es pot tornar la missió més complicada de la teva vida. I no parlem de trobar unes postals! Això ja és impensable!
Tot no és gris! Per sort hi havia una onada bastant assassina a la perifèria de la ciutat i un passeig 'malecón' ben nou i maco, a on anàvem a còrrer al matí i a rodar una mica amb el longskate de Flama Surfboards, quan la calor ens ho permetia. Calor. La calor ja és més intensa que a Xile.
Per cert... a cada cantonada pots trobar cartells com aquest. Mmmm... tindran algún problema? Massa alcohol potser? :)
.jpg)
Amb aquesta posta de sol ens acomiadem fins a la propera entrada. A veure que ens ofereix aquest país tant ric i variat culturalment i climàticament!
