Doncs sí, en aquesta entrada us mostrem el vídeo,
fotos i anècdotes de l'arribada del nostre amic finés Niko i els dies
a la illa de Chiloé. Aquesta vegada hem entrat a Xile per quedar-nos hi una
bona temporada :)
Amb 3 hores de retard va arribar el Niko a l'aeroport
de Puerto Montt, a Xile, tercer país de la volta per Amèrica.
Nosaltres vam entrar al nou país un parell de dies abans, i vam estar a Puerto
Varas dormint davant d'un llac, i a on vam poder veure una preciosa
posta de sol i la lluna plena més gran que hem vist mai al costat d'un imponent
volcà. Vam aprofitar la tranquil·litat del indret per fer paddle surf, i
netejar i reorganitzar l'autocaravana ja que les temperatures ja comencen a ser
menys fredes que a la fi del món i a la Ruta 40, canvi d'armaris :)
Vam conversar una estona amb el Niko a dins de La
Simpi (autocaravana) el temps just per posar-nos al dia, i sense perdre més
temps vam engegar el motor rumb a la mística illa de Chiloé, diem
mística perquè s'expliquen moltes històries misterioses, segons afirmen els
habitants, algunes són llegenda però d'altres ben certes…
Per arribar a la illa hi ha un servei de ferry sense descans que et trasllada a Chiloé en menys de mitja hora. Resulta que des de fa temps s'està estudiant la possibilitat de construir un pont però mai s'acaba d'arribar a un acord ja que hi ha opinions de tots colors…
Entrar a la illa de Chiloé és com transportar-te en el
temps, es respira un altre ritme i d'una altra època. Els 'chilotas'
lluiten per mantenir l'esperit dels seus avantpassats als quals adoren i dels
quals procuren mantenir les seves tradicions, tal i com ens explicaven ells
mateixos mentre sopàvem 'Cuaranto al hoyo' (al final del vídeo). Segons
ens van explicar, els habitants de la illa s'estan dividint segons els seu
posicionament referent a convertir-se en una illa més moderna i capitalista o
continuar amb l'esperit ancestral, la majoria defensa que volen continuar tal i
com estan o si més no, modernitzar-se però sempre mantenint l'esperit i estil
chilota. El fet és que la població de Castro ja es noten les inversions
capitalistes amb la construcció d'un gran centre comercial que ha creat molta
discussió.
2 característiques més del indret és la construcció característica dels 'palafitos' que són les cases a la vora del mar i sobre d'ell. I l'altre és que a la ciutat de Quellon al sud de la illa hi ha el monument anomenat 'Hito 0' que representa el inici o final de la Ruta Panamericana que comunica Xile amb Alaska!!!
La illa de Chiloé és molt coneguda també per la seva
hospitalitat al visitant, i realment, així va ser… Només arribar vam anar a
buscar aigua per omplir els dipòsits de La Simpii li vam preguntar a un
noi que tenia un 'Lavadero de autos' a Ancud, molt amablement ens
va dir que sí que podíem agafar aigua i que quan acabéssim que entréssim a la
seva oficina per parlar. Dit i fet, i el resultat van ser 30 minuts sense parar
de riure, i sobretot quan va provar un caramel típic de Finlàndia (Salmiakki) que s'assemblen als caramels de regalèssia però al
interior tenen un líquid que pica molt, encara vam riure més! D'aquí ve quan el Eduardo diu
a la càmera 'No se mastican' com podeu veure al vídeo. Ens va oferir tot el que
tenia i li vam prometre que quan marxéssim de la illa li portaríem
l'autocaravana per fer-li una neteja a fons i ruixar-la amb la poció màgica que utilitzen aquí per prevenir l'occidació provocada per la sal de la
brisa marina.
Una altra anècdota dels amics Pingüins
Si ja ens heu llegit en més d'una ocasió sabreu que tenim
una predilecció pels pingüins i que sempre que els volem veure, acabem amb
una història o altra per explicar, i generalment el motiu és que ens fan pagar
una burrada per veure aquests animalets tant graciosos i ens empesquem alguna
manera per veure'ls sense pagar.
Doncs bé, en aquest cas al nord-oest de la illa hi ha
3 illetes davant de la platja de Puñihuil i resulta que a cada una hi ha una
espècie diferent, bé, com us expliquem en el vídeo. Com sempre, pingüins és
sinònim de negoci. En aquest cas et cobren per pujar a la barca que et
porta a les 3 illes, les quals estan bastant a prop de la costa, fet que ens va
ajudar a idear el pla d'anar els 3 amb al kayak a visitar els nostres simpàtics
amics. Com que sempre tenim problemes, aquesta vegada vam voler fer les coses
bé, i vam demanar permís al Ranger, responsable de CONAF, que és la gestora
dels Parcs Naturals de Xile, el qual ens va donar l'autorització verbal.
Per variar, va ser una experiència increïble. Veure'ls
des de l'aigua i nedant prop nostre, a més també vam poder veure més fauna
marina. L'aigua era totalment transparent i les algues tenien unes dimensions
impressionants! Tot en silenci i tranquil·litat, excepte quan apareixia la
barca plena de turistes acompanyada del soroll espantós del motor, això si que
trencava amb l'harmonia del moment i el lloc! Destacar també la baixa
temperatura de l'aigua, era el primer cop que ens mullàvem en aigües del
Pacífic sud.
Però als operadors turístics el que se'ls hi trencava
era la butxaca i patien per no perdre clients al veure que no feia falta pagar
pel viatge amb la barca, així que ens van anar emprenyant tota l'estona que
estàvem navegant per les illes. Al veure que no els hi fèiem cas van anar a
buscar a la Policia Naval els quals ens esperaven a la costa, vam donar un parell
més de voltes per les illes esperant a que la policia marxés però res, ens
esperaven i no se'n anirien fins que nosaltres sortíssim de l'aigua, així que
va ser hora de sortir. La Policia ens va explicar (sense molts fonaments) que
no estava permesa la navegació al voltant de les illes i nosaltres li vam dir
que havíem demanat permís al CONAF i que estàvem respectant perfectament el
lloc i als pingüins, fins i tot més que l'empresa explotadora del lloc. Ho van
entendre perfectament i ens van fer entendre que només havien vingut perquè els
havien trucat i molt educadament van fer callar al pesao que tot el dia
ens va estar buscant, vaja ràbia que li feia que haguéssim visitat els pingüins
amb el nostre propi kayak i sense passar pel seu negoci.
Per acabar el dia ens va envoltar una boira creant un paisatge ben misteriós i bonic a la vegada, els ocells van arribar i
no paraven de volar capritxosament al nostre voltant.
Una família Chilota ens obre les portes
El penúltim dia vam anar al matí al Lavadero de
autos del nostre amic, va estar molt content, tant, que va trucar a la seva
dona per dir-li que més tard aniríem tots a casa seva ja que volia que ens
coneixes. Ens va guiar per carrers empinats fins a la barriada que hi havia a
d'alt de la muntanya on hi havia moltes cases de gent humil que gran part estan
subvencionades pel govern. Una d'aquelles cases era la llar del nostre amic i on ens van rebre amb els braços oberts, la seva dona i les dues filles. També
ens van comprar un 'Milkao' per cadascú, menjar típic xilè que consta de
una massa de patates crues amb patates bullides, es barreja amb mantega i
s'afegeixen xixarrones de porc i al interior , tot això cuit al forn. Aquí els
menjars són molt passats, molta patata, oli i colesterol, d'aquí ve la seva
silueta no gaire definida :) Va ser una experiència molt maca i enriquidora,
poder veure com viu la gent de veritat i com són feliços amb poca cosa, el
important és que són una família feliç i es tenen l'un al altre. Tenim molt que
aprendre d'ells… Us desitgem tota la sort del món!
El Cuaranto al Hoyo.
Com veieu al vídeo és un procés de cocció ancestral
que com bé diu el nom, tracta de fer un forat al terra amb un tipus de pedres
que mantenen molt bé el calor, ja que poden estar fins a 10 dies calentes. És
curiós perquè en el mateix forat hi cuinen diferents tipus de menjar en varies
capes; primer hi posen el marisc, després la carn, llavors les 'papas' i
finalment el pa. Es cobreix tot amb unes fulles molt grans i molsa imitant una
olla a pressió, llavors s'espera aproximadament una hora fins que ja esta
tot cuit. Aquí el handicap és que un cop es destapa ja no hi ha volta enrere!
Si s'obra abans d'hora el menjar estarà cru i si es destapa massa tard el
marisc estarà sec i la resta de menjar massa fet.
El sopar va estar molt bé, la veritat és que vam
reservar la última nit al restaurant però sense tenir-les totes pensant que
potser seria quelcom molt turista i no ens acabaria d'agradar, però va resultar
que la gent del Mesón
de Chilote (al poble de Ancud) era molt autèntica,
i ens van explicar moltes històries de la illa, algunes eren llegenda i
d'altres ens les explicaven en primera persona, les quals feien més por degut a
la seva creença que hi ha molts esperits dels nens que van morir al tsunami,
tot això mentre cantàvem, tocaven la guitarra, ens escuràvem els dits i bevíem
vi.
L'anècdota dels dies va ser quan l'Óscar va anar a pescar i se li va quedar l'ham enganxat en una roca. Va posar en práctica el seu equilibri i va utilitzar un tros de porexpan per surar i arribar a on hi havia l'ham per lliberar-lo. Boníssim!
Fins a la propera!
